Història del swing

descarga

La música swing, també coneguda com swing jazz o simplement swing, és un estil de jazz que es va originar als Estats Units cap a finals dels  anys 20, convertint-se en un dels gèneres musicals més populars i exitosos del país durant els anys 1930.

El swing utiliza instruments habituals en el jazz, com una secció rítmica formada per piano, contrabaix i batería; metalls com trompetes i trombons; instruments de vent-fusta, com saxofons i clarinets; i molt ocasionalment, instruments de corda com el violí o la guitarra. El swing utilitza preferentment tempos mitjos i rápids, generalitza els riffs melódics i  llibera el rol del bateria de certes restriccions que habia tingut fins aleshores. El conjunt característic de l’estil fou la big band, adquirint ademés cada cop major importancia el paper del solista. Destaquen en aquest estil músics com Fletcher Henderson, Benny Goodman, Duke Ellington o Count Basie.

Orígens

El Swing apareix en el moment en que es planteja la crisi econòmica de 1929. El Mainstream (Estil Nova York) necessitat d’una subsistència cada cop més costosa, es comercialitza rebent influències molt fortes de tradició europea i del music hall.

La crítica blanca comença a valorar els aspectes més asimilables del jazz, buscant produir una imatge conforme a la normalitat musical occidental. El que estava en joc en aquest procés de dominació econòmica del jazz pels interessos comercials blancs, era la garantia de perpetuació dels mateixos mitjaçant tota classe de pressions sobre el desenvolupament de la música: llençament de modes, de músics amb carisma, d’estils, de balls… Es tracta, en definitiva, d’una cada cop més profunda colonització, tal com la popularització del jazz i que portà a la seva acceptació per la burguesía blanca nord-americana en les seves versions més comercials, venudes per la premsa inclús amb la concessió de títols tant ficticis com el de Rei del jazz, otorgat a Benny Goodman.(Ortiz Orderigo,1952)

Primeres bandes

Les primeres bandes que es reconeixen com Swing a principis de la dècada dels 30 provenen de Nova York i encara amb prou feines han entrat en el procés citat: Fletcher Henderson, el pianista de l’orquesta que fou pionera en el abandó del llenguatje hot i escola de grans instrumentistes; la banda del batería Chick Webb en la que actuaren, entre d’altres, els saxofonistes Johnny Hodges i Benny Carter, o la cantant Ella Fitzgerald; i, sobretot l’orquesta de Duke Ellington, assidua al Cotton Club i especialista en blues, que marcà el punt de referència per quasi totes les bandes negres de les décades següents.

El Swing de Nova York

El Swing té, també, la seva Escola N.Y.. En realitat, es tracta d’una evolució de les concepcions hot, en les que s’introdueixen els aspectes abans citats com definitoris del nou jazz. En aquesta línia s’enquadren les bandes que es citen en el paràgraf anterior, ademés de noms avui poc recordats, però imprescindibles quan es parla del Swing pioner, com els Cotton Pickers de William McKinney, taller permanent d’innovacions rítmiques, melòdiques i harmòniques, i trampolí de músics que seríen famosos (Coleman Hawkins, Rex Stewart, etc.). McKinney establí les normes básiques d’arrenjaments per les dues seccions melòdiques de la big band: la de saxos i la de metalls (trompetes i trombons).

Las Big Bands blanques

El procés de comercializació comença a dominar l’escena de la Costa Est a finals de la dècada de 1930. Les orquestres, composades ja per un número d’instrumentistes que rarament baixava de 15, es caracterizen per dos punts de referència: L’Arreglista i el Solista líder.

El primer arriba a ser un autèntic professional que treballava per diferents bandes i que manté un ull posat a les taquilles de les seves obres a Broadway. S’arriba, en conseqüència, a una estandarització en la que totes les orquestres sonen semblants, i els líders busquen bons lectors de partitures per sobre de bons improvisadors.

Algunes de les bandes d’aquesta escola han estat reconegudes unànimament, com la de Benny Goodman entre 1938 i 1941, o la del saxofonista Woody Herman entre 1945 i 1949, qui va saber adaptar les innovacions pre-bop que s’havien produit en els petits combos, obrint el camí del West Coast jazz o Cool. Ademés, aquesta última banda fou la punta de llança d’un número increíble de grans solistes: Stan Getz, Zoot Sims, Al Cohn, Jimmy Giuffre…

Algunes de les bandes més destacades com a orquestres de referència de l’època són les orquestres d’Artie Shaw, Stan Kenton o la Casa Loma Band de Glenn Gray. Finalment, hi van haber bandes que van conseguir una gran popularitat, tot i aportar poc al desenvolupament del jazz: Tommy Dorsey, Bob Crosby, Paul Weston, Buddy Morrow i, com culminació del Swing comercial: Glenn Miller.

L’escola de Kansas

Fora de Nova York, el hot mainstream havia sofert processos de canvi diferents. L’anomenada Escola de Kansas havia mantingut un alè purament hot i elaborava la seva temàtica sota una directa influència del Boogie Woogie i dels Blues a l’estil de Texas.

Aquesta peculiar forma de veure el Swing donà a llum, entre 1930 y 1940, a una serie de Big Bands d’alt interès, començant per les de Benny Moten i Jesse Stone, i culminant amb la de Count Basie llegendaria per la seva potent  i lineal swing, i per l’entonació oberta, sonora i empastada dels seus instruments de vent. Per allà passaren alguns dels millors instrumentistes de la dècada i, ademés, donà recolzament a un bon número de cantants (Sarah Vaughan, Jon Hendricks, Jimmy Rushing, etc.).

La seva influència sobre l’àrea de Nova York va  donà lloc a bandes interessants, com les de Lionel Hampton o la de Jay McShann, on donà els seus primers passos Charlie Parker.

El Swing dels petits combos

Paral·lelament al desenvolupament del Swing per les Big Bands, es produeix una persistent activitat de petits combos, principalment tríos o quartets liderats per pianistes, que mantenen una postura musicalment heterodoxa, tenint en compte que asumeixen els postulats escencials del Swing. Aquesta escola de rebèls el swing va preparant de forma paulatina l’evolució del jazz cap a formes susceptibles de superar el colapse de les orquestres a finals dels anys 40.

Aquests swingers es caracteritzen por un fraseig càlid i un concepte de improvisació complexe, recolzat en un pols rítmic molt líneal. Entre ells podem incloure a pianistes com Erroll Garner o Teddy Wilson, en els primers anys, i figures de projecció intemporal, com els també pianistes Art Tatum, Oscar Peterson o Nat King Cole. Conjuntament a ells, cantants com Billie Holiday, saxofonistes com Lester Young o Ben Webster, guitarristes com Herb Ellis o Charlie Christian, trompetes com Roy Eldridge o Clark Terry, etc.

Entre ells hi havia més diferències que semblançes, però tots tenien com a denominador comú la recerca de solucions a l’estancament del jazz en la dècada 1935-1945. Amb tot això es van consolidar en una sèrie de jam sessions organitzades per emissores comercials de ràdio, o en les aparatoses JATPs (Jazz at the Philharmonic) del productor Norman Granz, que fixaven els motlles en que s’hauríen de moure les jams organitzades de les sigüents tres dècades.

El Swing Europeu

Per primer cop a la historia el jazz trascendeix fronteres i es produeix una forta expansió  cap a societats exteriors. Així, la crisi de 1929 expulsa a un bon número de jazzmen cap a la meca europea, receptiva i vigorosa, i començen a crear-se formes de Swing autòctones.

L’escola principal es desenvolupa a París, amb un domini quasi abusiu del Hot Club de Francia. Es tracta d’un swing elaborat amb un llenguatge absolutament hot, en què el principal representant és el grup-estrella del Hot Club: El quartet del guitarrista gitano francès (tot i nascut a Bélgica) Django Reinhardt, creador d’un estil personal i inconfundible que encara avui en día té influència en bon número d’instrumentistes moderns, i del seu violinista Stephane Grapelli. L’escola creada per Reinhardt es va anomenar jazz manouche.

Anuncios

Autor:

Aprender por dentro, para vivir por fuera

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s